Els pensaments cauen amb la pluja

Aquells dies de pluja, en els que et ve de gust caminar, que les petites gotes et caiguin damunt, i sentir que s'esvaeixen tots els mals. Però quan encara les tens damunt, sents el dolor d'aquells dies, l'alegria dels estius, la tristesa dels comiats i els records d'aquelles nits... Sira camina sense rumb, veient imatges en els bancs. La pluja cau damunt seu, fent viu tot allò que toca, totes les emocions del cor de Sira, tots els pensaments frustrats del seu cap, totes les paraules de la seva boca i tots els somnis de les seves mans. No pot evitar pensar en el seu cinquè aniversari, quan es va emocionar pensant que ja omplia tota una mà, en l'últim any de tranquil·litat de la seva curta vida, quan el sisè aniversari ja no estava a casa seva, amb la seva tortuga, el seu llimoner, ni la vespa del seu pare aparcada al rebedor. Tot va canviar, i ni tant sols era per sempre, quan li cau una altra gota, i la casa de Prullans canvià. Puigcerdà era diferent, però no tenia les seves amistats de Barcelona, quan creia que s'hi podria acostumar, a Martinet va anar a parar. Aquell pis era diferent, semblava un petit refugi fred, a on la neu enterrava la porta i baixava els prats amb trineu. Els anys van anar passant, però la gent seguia essent tant cruel. No podí creure que havia abandonat aquelles bones amistats, per persones tant decadents i sense seny. Quan creia que aquest seria el seu destí, el pis va canviar, no era gaire millor, però s'hi auguraven noves esperances.

Un dia les coses van canviar, va conèixer a persones que eren diferents, i realment ella sabia que era perquè aquella gent no era de Martinet, venien de la seva ciutat natal, on només t'ajuntes amb aquella gent que vols, ja que n'hi ha tanta que no cal que vagis amb la única que hi ha.

Martinet era un poble petit amb gent de tota mena, però precisament les pitjors persones eren les úniques que tenia a l'abast.

Sira es va anar fent gran, amb les companyies que pujaven de Barcelona, suportant un institut merdós del poble del costat, fins que els seus pares van canviar de rumb, i s'establiren en un hostal amb la família. Qui hauria dit que aquelles mirades de superioritat, crits ofegats en enveja i germans que es barallen per temes imperdonables acabarien en la ruïna per a les dos famílies, i portarien al punt de bogeria de fer fora a aquells que t'han acollit per a començar una nova vida, i tot això en contra de Sira.

Ella és la petita, llavors ho era més, i no acabava d'entendre mai el que passava, perquè ningú confiava en ella. Sira volia ajudar, volia saber que era el que passava, però no deixaven que ho esbrinés. Només recorda sortir plorant de casa, avisant a una amiga, no podia veure els seus pares en aquell estat, no podia estar en aquest poble ni un minut més, voli fugir, fugir de tota la malícia i no deixar que res l'aturés.

Passa un cotxe pel costat de Sira, i la mulla fins a la cintura. S'adona que està plorant, mentre recorda aquells temps tenebrosos de la seva vida. Però de sobte, recorda que en aquells dies turmentosos, hi havia una llum bastant intensa que li il·luminava els dies amb un sentiment especial.

Sira seu en un banc del carrer, mentre recorda aquells somriures, els més sincers que mai hagin sortit d'ella.

Era un noi, alt i prim, més gran que ella, però això no la feia enrere. Una conversa molt penosa va ser el primer que va passar, a partir de llavors, les converses es van anar animant, i van començar a intercanviar opinions i cabòries. I al final, un dia van quedar. Sira ho recorda perfectament, passades les onze de la nit, ell li va enviar un missatge: Vols anar a fer una volta?

Contenta, de la seva nova amistat, va accedir. Junts, van passejar hores mentre parlaven, i semblava que les paraules mai no s'acabessin. I al veure l'hora que era van decidir marxar cap a casa, i ell, la va acompanyar a casa.

Aquell primer dia va ser especial, ja que Sira havia trobat una persona amb la que compartir tot allò que sabia, i no cansar-se mai d'escoltar-lo.

Els dies passaven, i cada cop quedaven més sovint, fins que un dia, ell, espantat, va decidir posar un peatge entre ells dos. Això va sentar molt malament a Sira, ja que sense adonar-se'n va començar a tenir sentiments d'amor cap a ell. Hi va haver uns dies una mica grisos, fins que ell li va confessar el perquè de la seva aturada en sec, i li va confessar que n'estava cansat, i no volia tornar'ho a fer. Així van seguir els dies fins que va passar tot lo de l'hostal, i desgraciadament Sira va marxar tres dies al poble dels seus avis a esvanir-se una mica dels fets. Ell, desesperat la va trucar, preguntant que havia passat, i ella explicant-li, es va posar a plorar, per l'angoixa dels fets i per la pena de no poder haver parlat amb ell. Unes paraules màgiques la van fer sentir millor, "ara t'abraçaria" li va dir ell, i Sira, es va sentir la noia més afortunada del món.

Al tornar a casa, Sira no estava recuperada encara, i llavors ell va voler quedar amb ella, i així els dies següents, fins a una nit d'allò més normal, en la que el cel estava tapat. Van anar a fer un passeig, i van acabar anant a un raconet apartat del poble, on entre paraula i paraula, van sorgir rialles. Sira recorda, que aquelles van ser les primeres que li van sortir després de tot el mal tràngol. No se sap com, van acabar fent un joc, el qual va perdre Sira, i d'allà va sorgir un petó.

Els següents dies van ser tristos, perquè ell volia oblidar el que havia passat, però Sira era feliç, el noi que li agradava li havia fet un petó. De fet, no va ser només un, però això no té importància.

Van anar de festa, i ell seguia entossudit que els fets no podien haver estat, però uns dies més tard, cap dels dos s'hi va poder resistir, i va tornar a passar. Qui sap que era exactament el que va passar. Però allò feia que Sira pogués somriure cada dia, pensant en el que succeiria aquells dies propers.

Sira estava trista, però alhora alegre de poder compartir moments amb ell, una persona que l'entenia i l'escoltava, i de tant en tant li treia rialles verdaderes.

Una gota li cau al nas, i s'adona del somriure que acaba de sortir dels seus llavis, en aquells moments tant feliços. I les gotes que cauen a continuació, li recorden els últims dies, en els que el seu amor era ant fort. El comiat va ser alegre, amb petits punts de tristesa. Sira pensava que allò podria continuar, però al cap d'un temps va veure que no seria així. Sira ara encara creu que ell la va utilitzar, aprofitant-se de la seva innocència i robant-li el primer amor, ella està enamorada, i això no es pot curar. Només ha de mirar endavant i procurar no pensar en ell, però quan pensa en això, veu que les coses no li van bé. Primer la utilitzen com un drap i la tiren al carrer, i després ell li robà el cor, i ni tant sols es digna a parlar amb ella, dient que la vol d'amiga però que fins ella no l'oblidi no ho podran ser de veritat. Però sembla que no ho entengui, un primer amor mai s'oblida, ell ha estat la primera persona que Sira ha estimat, i aquell amor sempre quedarà vigent.

La vida ha tractat a Sira molt malament, com si no mereixés estar aquí, i com si no hi hagués ningú que la pugui entendre, i estimar.

Sira es posa a plorar, veient el que li depara la vida.

Però en aquest precís instant, la última gota cau, i s'emporta tot el que Sira ha estat recordant, ho torna a tancar en aquells calaixos del seu cap, i mira endavant, s'aixeca damunt el banc i veu el seu nou rumb, veu com abandona aquell maleït poble i descobreix noves experiències. Tot i que pensi que mai podrà oblidar aquell amor...

Sira surt corrents, i recorda l'ajuda de la pluja. Mira al cel, i pensa: "l'amor no el tindré, però sí alguna esperança d'arribar a veure el cel blau enmig de tants núvols"

#català